Camí de sirga

By Jesús Moncada

242 ratings - 4.26* vote

Amb Camí de sirga Jesús Moncada va consolidar un univers personal i mític al voltant de Mequinensa, l'antiga vila de la vora de l'Ebre enfonsada sota les aigües del pantà de Riba-Roja, que en el seu temps va ser centre important d'una conca minera i d'un tràfic fluvial intens. Amb precisió històrica i amb un llenguantge viu, l'autor rememora la història dels últims cent an Amb Camí de sirga Jesús Moncada va consolidar un univers personal i mític al

... more

Book details

Paperback, 348 pages
February 2010 by Edicions 62

(first published 1988)

Original Title
Camí de sirga
ISBN
8499300561 (ISBN13: 9788499300566)
Edition Language
Catalan; Valencian

Community Reviews

Guille

Uno de los aciertos de los grandes libros es encontrar la forma que más se ajuste al fondo, a aquello que se quiera contar, a aquello que se quiera transmitir. Creo que este libro lo consigue con creces.

El fondo no es la guerra civil que sufrió este país, como en algún sitio he leído, ni siquiera la posguerra, por las que se pasa de puntillas. La mayor parte de la historia que se cuenta es anterior a todo ello. Pero sí es una novela sobre señoritingos y trabajadores. Hay señores también y mucho lumpen. Los obreros no están concienciados políticamente, y solo después, con la república, empiezan a descubrir cómo funcionan algunas cosas. Y aun así, esos momentos históricos no son más que el contexto para hablar de sentimientos, de cómo se relacionan todos esos personajes, de sus miserias, de sus deseos, de sus desamores.

Y en la forma, la novela está concebida casi como un libro de recortes, de anécdotas, de continuos flashback y escrito en una especie de realismo mágico a partir de los recuerdos que la ciudad que está desapareciendo evoca en algunos de los personajes. Recuerdos que provienen de frescos en un convento a punto de derruirse, de un ataúd reutilizado para menesteres muy distintos de aquellos para los que fue fabricado, de un espejo que contiene imágenes que algún día reflejaron, de los laudes… Y como recuerdos que son, estos no son fiables, se contradicen, se matizan, se complementan con imaginación, se inventan incluso.

Comentando este libro, alguien le achacaba un excesivo maniqueísmo. Es cierto que el punto de vista del escritor en la historia está bien claro, su posición política es totalmente transparente y, sí, hay buenos y malos. Pero ¿eso es algo realmente tan criticable? Está muy de moda eso de la equidistancia, pero a mí no me parece que ese sea siempre el mejor punto de vista. La vida es así, hay buenos y hay malos, con todos los matices que se quiera, pero buenos y malos. Y en esta historia los hay como en muchas otras, como siempre ha habido y habrá. Pero, aun reconociendo esto, no todo en la novela es blanco o negro. No todos los ricos son perversos y no todos los pobres unas almas benditas. Ahí está la familia Segarra, dueña de minas y laudes, que no sale nada malparada en la narración. No es el caso de los Torres y de su principal personaje, Carlota. Pero ¿es que rechinan tanto estos personajes? A mí no, me resultan totalmente creíbles. Como el señorito de los santos inocentes, otra obra en la que hay buenos y malos. Y sí, el franquismo fue la época negra de este pueblo y de muchísimos más. La España de vencedores y vencidos fue implacable con estos últimos. Aquí la equidistancia no solo me parecería injusta sino insultante.

Pero naturalmente, cada uno lee el libro desde su perspectiva, desde sus sentimientos, desde sus posicionamientos políticos, desde sus vivencias, desde sus personalísimos gustos, y yo he disfrutado muchísimo con esta lectura. Me ha hecho sonreír innumerables veces, me ha emocionado otras tantas. No le puedo pedir más.

jmbadia

Un orgasme. El seu vocabulari ric, únic, que hem perdut però encara reconeixem; el seu humor sorneguer, semblant al de Calders però que et fa esclatar a riure amb les bogeries d'un poble SinDiós com el de "Amanece que no es poco". Però sobretot, sobretot, és un llibre amarat de la dignitat del vençut que es sap just, i d'amor i nostàlgia per la terra-infantesa que es perd en el record.

Ja és ben estrany que el llibre català que més estimo... no sigui català.

SocElQueLlegeixo

Magistral

Txe Polon

Una autèntica delícia on el lector ha de penetrar dins la complicada prosa de Moncada per poder-se deixar anar en mans d'una polifonia excepcional, on cada personatge és excel·lent i ocupa el seu lloc exacte. Malgrat el que podria semblar, no es tracta d'una obra lenta, sinó àgil i amb un ritme dinàmic que entrellaça records i pensaments, dilatant l'acció i aplaçant la narració dels fets anunciats amb un estil propi. Absolutament entranyable.

Pere

Una obra magistral i necessària. Enlluerna tant que sap greu arribar a la darrera plana. Es igual si parlem dels personatges magnificament dibuixats, del llenguatge precís i lluminós, de l'estructura narrativa o de la història que ens explica, sense cap mena de dubte una de les novel·les cabdals de la literatura catalana del segle XX.

Raúl

Una joia de novel.la.

Jordi Suriñach

Per si les cinc estrelles no son prou clares, quedi dit d'entrada que 'Camí de sirga' és un tros de novel·la. I això que les referències per capbussar-s'hi són escasses i, si les trobes, poc temptadores. Una gran novel·la en català de la qual gairebé no n'has sentit a parlar? Un llibre que, en la contraporada, és incapaç d'avançar la trama més enllà de remarcar que "evoca la desaparició de Mequinensa"?

L'escriptor Jesús Moncada parteix d'uns fets que coneix perfectament, perquè el va viure (i patir) en primera persona: la desaparició, a principis dels anys 70, del poble vell de Mequinensa a causa de la construcció del pantà del mateix nom. La descripció d'aquest enderroc de les cases de la vil·la és el punt de partida d'una obra extremadament ambiciosa, on es narren els darrers 80 anys del poble a partir de les històries personals dels seus habitants.

Resumir gairebé un segle en 350 pàgines és un repte difícil de resoldre. Fer-ho a través d'un reguitzell inacabable de personatges, inabarcables als primers capítols, rics i carismàtics un cop païda l'allau, ho complica encara més. Que el relat s'articuli a partir de fugues temporals, partint sempre del 1971 fins on decideix el caprici de l'autor, sembla a primer cop d'ull una giragonsa gratuïta és imprescindible per remarcar aquesta nostàlgia no empalagosa que empapa la novel·la.

Es fa difícil explicar una trama com s'entén convencionalment, perquè aquí la cosa va més d'evocacions col·lectives que d'esquemes clàssics d'introducció, nus i desenllaç. Moncada descriu una Mequinensa rica i activa, que vivia de les mines de carbó de l'entorn i de l'inevitable tràfic de mercaderies pel riu Ebre que la banyava. Aquest context econòmic, matisat pel desenvolupament de la història, dona peu a històries individuals, gairebé contes, que coordinats i juxtaposats al mateix temps, teeixeixen un retaule riquíssim.

Les aventures i desventures dels Torres, Graells, Salleres, Nelson, parents, amants i companyia fuig del costumbrisme buit i ranci i, a mesura que l'acció avança cap a mitjans del segle XX, desemboca en un finíssima novel·la política camuflada de quadre de costums. Massa capes i massa personatges brillants, tot plegat escrite de manera exquisida i precisa, perquè 'Camí de sirga' no sigui reivindicada a diari.

Natxo Cruz

D'aquí a cent-cinquanta o dos-cents anys, quan el català hagi desaparegut com a llengua viva, si algú vol ensenyar què se'n podia fer i la bellesa que es podia construir fent-lo servir, segurament prendrà d'exemple "Camí de Sirga".

Crec que és el millor llibre escrit en català que he llegit mai... i prou. No se m'acut cap altre manera de qualificar-lo.

David

Pot a dir sobre aquesta novel·la. Qui no l'hagi llegit està trigant a gaudir d'una de les millors obres escrites en català.

Un passeig per la memòria ple de moments viscuts per tothom d'una manera o altra.

Imprescindible.

Xavier

Un llibre magistral. No se l'hauria de perdre ningú que parlés aquesta llengua amb la que escric

Topics